- A Les Corts
Vàrem ser molta gent a l’acte de comiat de l’Anna. Molts amics i amigues van anar desfilant per la sala de vetlla des del dia abans. Van arribar moltes flors inesperades. El dia 7, va sortir una esquela a la premsa que deia:
Anna Carbó i Ribugent
ens ha deixat plàcidament la matinada del dia 5,
quan era en companyia dels seus fills i del seu marit.
Aquests, el pare i la mare de l’Anna,
els seus germans, germanes i tota la família,
us convidem a assistir a l’acte de comiat
que tindrà lloc al tanatori de Les Corts (Barcelona),
el dimecres, dia 7 de gener, a les 16:15.
La presència serena i amorosa de l’Anna
serà per sempre entre nosaltres.
Però va ser el boca-orella el que va funcionar a tot rendiment. La sala d’actes va quedar petita: molta gent dreta, més encara a fora. Vàrem ser prop de cinc-centes persones. Tota la família, amics i amigues de Girona i de Barcelona, de la infantesa i la primera joventut, de la universitat, del camp de la renovació pedagògica, de les àrees de joventut, de benestar social i de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, del moviment de la dona, de la colla dels sopars de Rodés, de la colla de “les nenes”, de la colla del “Llop-senglar”, de la colla dels Caps d’Any, de la colla de Vic, de la vasta família socialista… i un llarguíssim etcètera. Un etcètera realment sorprenent, amb incomptables persones que deien estar-hi en deute, perquè l’Anna els havia ajudat en un moment baix, perquè els havia donat una orientació per a ells molt important, perquè els havia fet cas quan ningú no se’ls creia, perquè els havia facilitat una oportunitat decisiva… En conjunt, una profusió d’humanes i anònimes llumenetes que arribaven, provinents d’arreu, i que reunien un poderós escalf que ens oferia consol i ens infonia forces. En sentirem per sempre el poderós influx.
En arribar a la sala d’actes, ens va rebre l’”Adagio” d’Albinoni, interpretat en viu, per un violí i un harmònium. Conduiria l’acte en Xavier Carbó, germà de l’Anna, amb l’aplom i els sentit de la mesura que el caracteritzen. Primer, donaria la paraula a Miquel Berga, de la colla de l’Anna dels anys de la infantesa. En segon lloc, parlaria Joan Segalés, en nom dels pares i mares de l’Escola Auró, on van anar els fills respectius i amb els qui ens uneix encara una permanent amistat. Elvira López el seguiria, en nom dels companys i companyes de l’Ajuntament de Barcelona i de l’íntim grup d’amigues que en va sorgir de per vida: “les nenes”. Mònica Carbó, la petita entre els germans i germanes de l’Anna, parlaria en nom de la gran família Carbó Ribugent i també, doncs, dels seus progenitors, Joan Carbó i Escàbia i Consol Ribugent i Farré, que ens acompanyaven a la primera fila. I, finalment, intervindrien Guillem Font i Carbó, el fill gran de l’Anna, seguit de Jordi Font i Cardona, el company i marit de l’Anna. El violí i l’harmònium clourien l’acte, amb l’“Imagine” de John Lennon. Un comiat senzill i amb paraules sortides del cor, amb una especial vibració col·lectiva, mentre ens semblava percebre l’Anna, invisible, que ens mirava amb el somriure de qui ha accedit al darrer secret i al coneixement de tot. Poca estona després, uns quants assistíem a la incineració de les seves restes a Montjuïc.
- Al Riu Brugent
En Guillem, la Clara i en Martí tenien molt clar que les cendres de l’Anna havien de retornar a la natura, però no a la terra, sinó al mar. Així, no restarien captives enlloc, sinó que viatjarien pertot i en podríem parlar amb les ones arreu del món on ens trobéssim. Però no les podíem abocar a les aigües quietes del port ni a la platja on l’aigua sempre retorna, sinó en algun riu, que se les endugués cap al mar obert, des d’algun indret estimat per l’Anna i també per nosaltres.
Seria el Riu Brugent del seu segon cognom (Ribugent), que dóna al Ter i que passa per Sant Feliu de Pallerols, on ella havia estiuejat de petita amb la seva família i on, molts anys després, estiuejaríem plegats, a recer dels seus pares, l’avi Joan i la iaia Consol. Va ser en Joan Carbó Ribugent, el germà gran de l’Anna, qui va buscar i va trobar el lloc adient, a ran de riu, en el punt precís on l’Anna havia jugat tantes vegades amb la seva colla. Una cinquantena de persones (bàsicament la família, amb uns pocs amics i amigues) hi faríem cap el diumenge, dia 8 de febrer, a les 10 del matí. Era un dia fresc d’hivern, però amb un cel blavíssim, diàfan, radiant. Després d’un breu tram en cotxe, Sant Feliu amunt, continuàvem a peu fins una arbreda que amagava, cap avall, el curs del riu, amb dos lleus saltets d’aigua i unes pedres que feien de passera. El sol s’hi filtrava, en uns pocs rajos poderosos, a través de la penombra dels arbres, i s’emmirallava en l’aigua i les seves transparències. En acostar-nos, de sobte, ens en vam adonar: un cavall, com una aparició, ens mirava des de l’altra riba, immòbil, solemne, eteri. No duia corretges ni sella. Era fort i llustrós, de color marró, amb una taca blanca al front. I lluïa una espessa crinera. Ens estava donant la benvinguda al seus dominis? O potser havia vingut a honorar les restes de l’Anna? La Mia Bosch em va dir: “potser és ella, en una de les poquíssimes maneres que deu tenir de fer-se’ns present…”
Fos com fos, ens vam distribuir a les dues vores del riu i vam donar lectura, amb la veu poderosa de Joan Carbó Ribugent, al text de la convocatòria:
Aquest és un dels indrets on l’Anna, de petita,
durant els llargs estiuejos familiars a Sant Feliu.
havia jugat amb la seva colla,
Hi venim, avui, a lliurar les seves cendres
al Riu Brugent, camí del mar immens,
Així, el seu cos tornarà a la natura,
a l’aigua que dóna la vida
i que banya les ribes d’aquest món nostre.
On sigui que viatgem, les ones ens en parlaran.
Es tracta només, però, de les seves cendres:
ella se’n va anar el dia 5 de gener.
On, no ho sabem.
Però potser ens està veient.
Alguns ho creiem per causa d’alguna fe concreta,
altres ho pensem perquè se’ns fa difícil de creure
que, darrera de tot plegat,
no hi bategui cap sentit.
Potser ens està veient,
invisible als nostres ulls.
Ja lliure de tot pes, lleugera,
més serena que mai,
amb un somriure plàcid als llavis i als ulls,
al costat de la seva Montse estimada,
mentre tracta de dir-nos:
-No ploreu, no estigueu tristos,
s’hi està molt bé enllà del temps i de l’espai.
De fet, soc a tocar vostre,
encara que no em pugueu sentir ni veure.
Un dia ens retrobarem i farem festa grossa,
a l’estil Carbó Ribugent.
Entretant, encara que invisible,
camino al vostre costat.
Us estimo molt.
–Nosaltres, també.
Acte seguit, en Guillem, la Clara i en Martí, ajupits sobre les pedres que s’endinsaven en el petit cabal, van començar a abocar, lentament, les cendres de l’Anna, que transportaven en una gerra, mentre tots cantàvem “La vall del riu vermell” i llançàvem sobre les aigües, poc a poc, grapats de pètals de roses vermelles, que havia dut i repartit l’Anna Maria Malbesí. Un nus a la gola, la mirada entelada, abraçades… Ens quedaríem encara una bona estona, absorts, en silenci, mirants el curs de l’aigua que anava avall com el temps, com la vida.
Ara els uns, ara els altres, aniríem pujant cap al camí de tornada. En Guillem, la Clara i en Martí, però, persistien al seu lloc: esbandien una pedra que sobresortia, on havia restat una mica del polsim de les cendres; desencallaven amb una branca els pètals que s’havien aturat a les vores; miraven l’aigua, que feia lluïssors i remorejava… Semblava que no se’n volguessin anar. Els cosins i cosines, s’hi anirien acostant, poc a poc, com un xiuxiueig sense paraules: braços a frec, mans que s’acosten, silenci, escalfor, mirades que es troben sobre l’aigua que baixa…
