On estàs? On has anat? Em veus? Em sents?

Sóc la teva puceta.

A mi, em sembla que et noto, que et sento, que estàs amb mi. Crec que cada cosa que escric la pots llegir, que estàs al meu costat, lleugera com una ploma, per fi alliberada de tants maldecaps, contenta de saber la resposta al gran misteri que tots hem de resoldre algun dia, lliure de dolor, lliure de pastilles, d’inhaladors, de dietes, de corticoides, de gasses, de benes, de fum, de patiment…

Per fi, pots menjar el que vulguis, fumar-te tants núvols com et vinguin de gust, agafar embranzida, córrer, saltar, enlairar-te i volar flipada pel cel, per tot arreu on et doni la gana. T’imagino sobrevolant Mèxic, veient de primera mà tots aquells llocs per on jo vaig passar i dels que tantes coses em preguntaves.

Estàs més serena que mai, tota tu ets llum, i se’t dibuixa un gran somriure a la cara. Estàs descobrint una nova dimensió, on viuràs com una reina, on la màgia és la ciència més exacta, on tot el que tu desitgis es farà realitat. Ara vius en el món dels somnis, on tot és possible. Segur que ens veurem molt sovint, jo cada nit vindré a visitar-te i, durant el dia, encara que no pugui veure’t, et sentiré al meu costat. Podrem viatjar junts.

Últimament, m’havies dit que senties una connexió especial entre tu i jo. Que, sempre que pensaves en mi, de sobte, jo et trucava o rebies un e-mail meu. Quan érem a l’hospital, quan ja estaves a punt de volar, vaig notar com aquest lligam es tornava més fort que mai. Per això, estic tan convençut que seguim connectats i que sempre ho estarem. Ets la persona més forta i valenta que he conegut i, a la vegada, la més tendre i sensible.

T’estimo, mama.