Hola, maca!

Anna, com si acabéssim de deixar els nens a l’escola i diguessis “Anem a fer un tallat? d’aquells ràpids, que només seran uns minuts”. I el fèiem, comentàvem quatre coses de temes diversos: com estan els nens, què passa a l’escola, algun fet social del dia, alguna anècdota o curiositat sobre el teatre, alguna pregunta sobre els coneguts, alguna proposta d’activitat en grup, “per què no veniu a casa i…?”. Durava de cinc a deu minuts… i -després de discutir una mica perquè sempre volies pagar tu- “que vagi bé”… i cadascú anava a la seva. Temps breus que cultivaven relacions, perquè gairebé cada dia ens acompanyaven altres mares i algun altre pare.

Et volia fer arribar algunes instantànies, records, agraïments i vivències que alguns de nosaltres hem tingut en comú. Esperant que, com llavors, et faci gràcia que ho compartim amb els que avui han vingut aquí, a fer-te un comiat col·lectiu.

Una mare recorda amb entusiasme una imatge tendre del primer any de la “Llar d’infants”, quan et veia arribar amb en Guillem a coll amb la seva carona recolzada en la teva i li feies moixaines.

També quan, tot seguit de coneixe’ns, vas convidar els altres a casa teva. Eres acollidora de mena. El menjador de casa vostra -teva i d’en Jordi- era com una continuació de la Llar d’Infants, i els petits es menjaven amb ganes aquell arròs amb tomàquet que tu els havies ofert una vegada i que després ja et demanaven.

I quan, davant de la pregunta d’alguns, sortint de l’escola -“on són els nens?”-, la resposta sortia evident: “segur que són a casa de l’Anna i en Jordi”. I sí, hi eren. No hi havia límits en la vostra acollida.

La mare d’abans també recorda que, quan s’acostaven els reis i deien als nens que miressin la tele per triar les joguines, alguns responien “ja hem vist la joguina que volem a l’habitació d’en Guillem”. O quan, sortint de la Llar, embarassada de la Clara, ja deies que en volies tenir un altre de fill… I sí que en va venir un altre, en Martí.

Una altra mare va haver d’encaixar amb bon humor i una bona dosi d’amor la frase que li deixà anar el seu fill petit, després de comentar les excel·lències de l’Anna: “Tu també ets bona mare”.

Els nens -parlo d’una bona colla- han estat feliços amb vosaltres. Ells han fet que ens trobéssim i han estat importants, però també hem tingut una molt bona relació com a adults, fins i tot quan “els nens i les nenes” ja la van començar a campar per la seva banda. Uns quants vàrem formar aquest grup encantadorament salvatge que els nens batejaren amb el nom de “Llop Senglar”, una bèstia fantàstica, apareguda a Montesquiu en la primera acampada col·lectiva. Que, curiosament, com més anys passen més vegades ens trobem. L’Anna i tu, Jordi, heu estat elements sustentadors i de cohesió. Però no ens hem limitat al grup. Senzillament, portem una vida paral·lela des de fa uns vint-i-cinc anys, sense ser amics de joventut.

Casa vostra ha estat un lloc de referència, fent-nos recórrer els barris de Barcelona amb la vostra transhumància. Mira que éreu i sou diferents l’una de l’altre, però us hem admirat. I més quan ja semblava que emulàveu l’arca de Noè amb els gossos, gats, tórtores, ‘pajaritus’… Us hem sentit de la família. Per venir a casa vostra, no calia trucar abans, senzillament hi anaves, ens rebíeu i no tenies sensació d’arribar en mal moment.

Cadascú tindrà la seva imatge de l’Anna. Per nosaltres, has estat una persona profundament pacífica, que allunyava els conflictes, entusiasta, molt tolerant i acceptadora de la diversitat, amb una visió positiva, disposada a apuntar-te a totes, que en comptes de buscar la queixa o la banda fosca donaves ànims sense deixar de ser crítica, que no feies problema de les coses, que estaves pendent de tots, que no escombraves cap a casa, generosa… Algú ho ha explicat amb una mena de metàfora: A l’hora de repartir un pastís, ella deixava que els altres agafessin el seu tros i ella es quedava amb l’últim, no pas per cortesia, no, sinó perquè els altres se sentissin bé. Hi ha una paraula que, amb tota la seva densitat, la trobem encertada i escaient: bona, has estat una persona bona.

Malgrat els impediments i totes les etapes i anècdotes dels teus mails, no vas deixar de participar sempre en tot el que organitzàvem.  Mira que ens havíem acostumat a que estiguessis malalta, però ens sap molt greu que te n’hagis anat.

S’ha acabat el tallat.

Adéu, maca!