L’Anna sempre saludava amb gran efusió quan es trobava amb algun antic conegut, algun company o amiga de vells temps. I transmetia alegria, generositat i afecte. Li agradava el passat. Li agradava estar amb els amics que havia fet al llarg de la vida.
Molts dels que estem avui aquí ens vam trobar per primera vegada amb l’Anna ara fa uns 35 anys quan, amb els primers ajuntaments democràtics, es va crear l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona. Van ser uns anys emocionants, quan tot estava per fer i tot era possible i nosaltres érem joves i compromesos, amb moltes ganes de treballar per la ciutat, pels joves i pels nens de Barcelona. Alguna cosa molt especial va passar llavors doncs es van crear uns lligams que no s’han trencat mai. Ens agrada assenyalar a l’Enric Truñó com responsable d’aquest fenomen tan especial que ens ha mantingut connectats després de tant temps. I n’estem orgullosos, com també ho estava l’Anna. Hem estat junts en els moments transcendents de la vida de cadascú i també en aquells més fútils o anodins. Hem fet de l’amistat més que un sentiment: n’hem fet una actitud. Una manera d‘estar al món.
L’Anna ha estat una de nosaltres. La nostra comunitat. El nostre grup. Allà on patim i on riem. Amb el seu especial sentit de l’humor, amb la seva generositat, sempre preocupada pels problemes dels altres, sempre aparentment receptiva a les opinions dels amics, tot i que al final sempre ha acabat fent el que a ella li ha donat la gana. Recordem, ho recordàvem amb ella, quan embarassada del Guillem va decidir alimentar-se de potitos i així oblidar-se dels innumerables menjars equilibrats que tots i cadascun de nosaltres li recomanàvem sense parar. Una metàfora d’ella mateixa.
L’Anna no va perdre la il·lusió de treballar per un país millor i per un món més amable. Des de la seva feina a l’IMAE i a l’Àrea de Joventut i posteriorment a altres departaments de l’Ajuntament de Barcelona, va ser una persona més que responsable: va ser una persona sempre implicada. Venia de la cultura de la transició, de la lluita contra el franquisme i del compromís polític i social que vol dir, senzillament però inexcusablement, treballar perquè molts visquin millor.
Unes quantes d’aquelles “dones joves” de l’Àrea de Joventut vam establir un vincle encara més especial. Avui totes voregem els 60 però ens seguim anomenant com si res “Les nenes”. Un grup que es va crear per fer uns riures, cosa que hem fet abastament i seguirem fent: hem rigut fins a no poder més, fins al mal de panxa, fins la paràlisi facial. Però també hem plorat i ens hem consolat. Ens hem explicat el que es pot explicar i el que no. Ens hem fet costat i ens hem discutit. El fet és que s’ha construït de manera natural un espai sòlid d’intimitat i de complicitat. Com diu algun dels nostres amics: una experiència femenina totalment recomanable a altres sexes.
Sabem, ens consta, que per l’Anna, “les nenes” hem estat importants i estem contentes d’haver-la pogut acompanyar fins al final. Ara que ha marxat definitivament, haurem de reinventar-nos per seguir sense ella. Mai serà el mateix. Però els records de tantes coses viscudes juntes la mantindran sempre entre nosaltres.
Gràcies Carbonilla!