El dia 31 d’agost,  feia 62 anys que l’Anna havia nascut i aviat faria vuit mesos que ens havia deixat. En més d’una ocasió, junts o per separat, havíem retornat al pas del Riu Brugent on havíem lliurat les seves cendres camí del mar. Obaga encantada, sota una arbreda espessa, sempre acompanyada de la música de l’aigua que baixa i visitada pels cavalls que s’hi venen a abeurar.

Avui, hi tornem a ser gairebé tots, amb els avis i la família de Girona. És el diumenge 20 de setembre. En Guillem, la Clara i en Martí volien plantar-hi un arbre que fos l’arbre de l’Anna. Els de Rodés, que són els que més hi entenen, se n’havien encarregat i, de comú acord amb els propietaris dels terrenys -que s’hi van mostrar plenament disposats-, havien escollit l’arbre i el lloc on plantar-lo. L’arbre: un auró, que, en créixer, cria una gran copa rodona i ombrosa. Amb fulles d’onze puntes, nou d’elles agrupades de tres en tres; el Canadà en porta una al mig de la seva bandera vermella i blanca. És un arbre caducifoli que, a la tardor, les fulles se li tornen totes grogues o vermelles, segons la varietat. Aviat ho sabrem. El lloc: al capdamunt d’una punta de feixa, enmig dels prats ascendents de l’altra banda del riu, talment com un sentinella o un guaita que escrutés les arbredes properes.

En arribar, els cavalls no hi eren, però de seguida ens han percebut i han vingut a fer-nos companyia, lliures i pacífics, encara que assetjats sense misericòrdia per un moscam persistent (la natura és així). El forat on plantar l’auró ja estava mig fet, però encara ha calgut cavar i sobretot batallar contra algunes pedrotes que s’interposaven, particularment contra una de grossa que ha estat derrotada amb molta suor per en Martí, que, en un exercici definitiu de domesticació, ha disposat pedres, pedretes i pedrotes trossejades en un civilitzat cercle al voltant de l’arbre. Entretant, havíem traginat les degudes galledes d’aigua. I les noies, mentre uns pocs homes feien forces amb la pala i l’aixada, eren enviades, per ordre expressa d’en Joan junior, el capità de l’operació, a la delicada comesa de recol·lectar saludable caca de cavall, fems per adobar el nostre auró. Finalment, l’auronet, ben calçat i alliberat de les malles que l’empresonaven, ha mirat sobre els prats que l’envolten i cap a les arbredes de més enllà, amb un aire més aviat tímid però una mica presumit.

Caldrà regar-lo cada quinze dies abans no arribi el fred, deixar-lo a l’atzar de la natura durant tot l’hivern i, si aguant bé aquesta prova, regar-lo cada setmana així que arribi la primavera i durant tot l’estiu. Convenim que caldrà fer torns de guàrdia. Cap problema: som molta tropa. A més serà una ocasió per anar quedant amb uns o altres. Caldrà llevar-se “ben d’hora, ben d’hora”, trobar-se i esmorzar al Firal de Sant Feliu de Pallerols, pujar a regar l’auró abans que peti el sol de migdia, recalar a l’ombra de les arbredes del voltant, llegir, jugar a escacs, al joc de l’oca…, caminar una mica per obrir la gana, dinar (truita de patata i ceba o d’albergínia o de carbassó, embotits, amanida, pa amb tomàquet, aigua de la font, un traguinyol de la bota…), fer la migdiada, tornar a regar l’auró i retirar-se abans que se senti l’udol dels llops.