És el diumenge 8 d’octubre. Pugem cap a Sant Feliu de Pallarols, més concretament cap a La Fàbrega, a visitar el nostre auronet. Som la Clara, en Martí i en Jordi, acompanyats d’en Tuc i en Kiko. La Clara hi ha quedat amb la Carme, la Marta, la Blanca i la Natàlia. En Guillem no hi és: ha tornat al DF, becat pel govern mexicà per realitzar-hi un projecte artístic de sis mesos.
Fa un dia esplèndid, no gaire propi de l’estació. L’auronet està una mica pansit: ja ha iniciat el seu son hivernal. Li han caigut les fulles de la part de dalt i la resta li han agafat totes les tonalitats del vermell, entre el taronja i el granat. Hi trobem la Marta i la Blanca, que han matinat més que nosaltres. Com sempre, ens venen a trobar els cavalls amics. Ens hi estem una bona estona, agençant el nostre arbret però sense regar-lo, que ja ha plogut prou i seria contraproduent.
Baixem al Firal de Sant Feliu, a trobar-nos amb la Carme i la Natàlia i a dinar. Hi baixem caminant. Abans d’arribar-hi, just a l’entrada del poble, en Tuc se’ns escapa i va de dret cap als ases que pasturen als prats que hi ha al costat del camí i que s’enfilen en un esglaonat de feixes. No fa cas a ningú, com si se li hagués girat el cervell. Empaita el primer ase que ensopega, un de jovenet: corren prats a través i s’enfilen cap als de més amunt. De seguida, en defensa de l’ase petit, apareixen els seus progenitors, tiets i altres parents. S’ajunten i planten cara al Tuc, amb un gran i espectacular concert coral de brams: ihoooò, ihoooò, ihoooò… En Tuc es fa enrere, però torna i els ases, que l’empaitaven, s’aturen i bramen més fort. En Martí i en Jordi fa estona que assagen una còmica persecució d’en Tuc, que no es deixa agafar de cap de les maneres. Corren de banda a banda, s’enfilen per les feixes, esquiven els ases, ensopeguen, cauen, s’enfanguen… Finalment, aconsegueixen atrapar en Tuc i endur-se’l a empentes i rodolons.
Una mica més endavant, veiem que hi ha encara un altre prat on pasturen un munt de vaques, amb unes banyes imponents: hem tingut sort que ens han tocat els ases… Arribem al Firal suats i sufocats, on ens esperen la Carme i la Natàlia (Tatiana, segons l’avi). Ens refresquem, dinem, xerrem. La Marta ens convida: no pot pas ser, però s’ha avançat i no es fa enrere; li proposo de fer-ho a la catalana, però no hi ha manera. La Marta és una dona de caràcter i no se la pot pas contradir. Gràcies, doncs: no ens va gens malament.
En havent dinat, tots acompanyem la Carme i la Natàlia a veure l’auró. Ens hi estem una altra bona estona, sense els cavalls, que ves a saber on paren, i amb el sol ja de retirada. En Tuc i en Kiko es fan tips de córrer i de saltar. De tornada, al cotxe, dormiran com uns lirons.
