Tres mails Barcelona-MèxicDF
En aquell moment (gener 2016), vàrem preferir limitar aquells mails a la nostra intimitat. Ara, passats vuit mesos, en ocasió del 63è aniversari del naixement de l’Anna (31 d’agost de 1953), ens ha semblat una bona cosa compartir-los amb els familiars i amics que visitin aquesta web.

1/3
De: Jordi (Barcelona)
Per a: Guillem (MèxicDF)
21 gener 2016
Ahir, vaig somiar que anava pel carrer Pelai, pleníssim de gent, en direcció a la Rambla. Sempre en va de ple, però aquest cop era una multitud atapeïda, que se t’enduia cap avall. De sobte, allà lluny, molt més endavant, a través d’una munió de caps, vaig distingir una mitja cabellera ondulada i tirant a rossa, com la que havia dut l’Anna de més jove, quan els nostres fills eren petits. Semblava ben bé ella. Hi vaig fixar la mirada, amb intensitat i, aleshores, es va girar per uns instants. Era ella!!! (com la de la foto de més avall). Em va veure, va estirar el cap i em va somriure, però sense aturar-se. I va desaparèixer entre la multitud. Vaig córrer, obrint-me pas a empentes, però no la trobava. Fins que, de nou, vaig tornar a divisar la seva cabellera, allà lluny, molt més endavant. De nou, com si notés la meva mirada, va tornar a girar-se i em va tornar a somriure, però sense aturar-se ni disminuir la marxa. Vaig córrer una altra vegada, donant cops de colze a dreta i esquerra, fins on l’havia vista, però ja no hi era. La riuada de gent, cada cop més espessa, va començar a girar cap a la dreta i se m’enduia sense remei cap a dins d’uns grans magatzems, em sembla que al vell edifici d’El Siglo, amb la gran bola de vidre al capdamunt. Jo m’hi resistia, no volia entrar-hi: la perdria. Però m’hi van arrossegar, sense remei, fins al fons de tot. Aleshores, engoixat per haver-la perduda, vaig mirar amunt i la vaig tornar a veure! darrere la barana de la segona planta, també enduta per la gent, però més a prop gràcies a les voltes de l’escala. Em va fer un senyal amb la mà, amb una mitja rialla divertida, com qui diu “ja et veig, ja, però no s’hi pot fer res…”. La multitud va fer tota mena d’evolucions. Recordo haver tornat a sortir d’El Siglo i haver girat Rambla avall, sempre endut per la riuada, sempre perdent-la i tornant-la a descobrir més lluny, mentre es girava i em feia senyal… Fins que em vaig despertar.

2/3
De: Guillem (MèxicDF)
Per a: Jordi (Barcelona)
22 gener 2016

Vas despertar-te content? Ho hauries d’estar, perquè això vol dir que ens visita. Deu tenir feina a visitar tota la família, per això aquests somnis no són freqüents. Penso que et volia donar a entendre que està amb tu, que et continua estimant, com sempre, però que no podem fer res més que esperar fins que ens toqui a nosaltres passar el riu. I que, entretant, ella ens anirà visitant d’aquesta manera. I que està bé, contenta i jove.

Et passo un somni que vaig tenir jo l’altre dia. Feia un any que se n’havia anat. El vaig escriure tot just acabat de despertar, com si li escrivís una carta:

No sé si t’ho he explicat, però m’han donat una beca per anar a Mèxic! Em paguen un sou i els bitllets d’anada i tornada. Durant sis mesos, estic fent una “residència artística” per fer un projecte que vaig presentar. Ja porto tres mesos aquí. Sé que estàs molt contenta i orgullosa de mi, sempre ho estàs per qualsevol cosa que faig.

Avui, per fi, a Mèxic, et somio bé, amb un record molt present ara que em llevo. Érem a casa la iaia i l’avi, a Girona. Era de dia. Tu i jo estàvem sols, asseguts a la taula petita, la dels nens, menjant. Tu menjaves un entrepà de xoriço, fet amb una baguette súper cruixent. Estaves molt jove, guapa i forta. Jo et deia que et veia molt millor, que t’havien marxat les arrugues de la cara i també la papada, que t’havies aprimat molt! Tu em deies que sí, que amb això de morir-te i tot plegat, finalment havies perdut el pes que et sobrava. Bromejaves amb l’entrepà i em deies que ara t’estava tornant a costar mantenir la dieta. Tots dos sabíem que menjar t’encantava. Menjaves l’entrepà molt a gust, com si fes molt de temps que no n’haguessis tastat cap, i jo disfrutava observant-te. Després, et preguntava com anaves amb el tabac, si seguies fumant després de tot. I tu et feies la despistada, com si no haguessis sentit la pregunta, com sempre feies… Jo pensava que potser t’estava agobiant massa amb les preguntes de sempre, i que per res del món volia tornar a agobiar-te com havia fet… Et deia: buenu, de veritat que m’és igual, després de tot el que has passat i hem passat, que segueixis fumant és tant secundari…!

Recordo molt bé la teva cara en el somni: tenies la mirada neta, els ulls ben grans i desinflats, un tallat de cabell com a tu t’agradava, ni llarg ni curt, amb bon color a les galtes i la mirada penetrant, amb la cara de dona forta, segura de tu mateixa i amb ganes de fer coses. Feia molt que no et veia així, mama. Saps què penso? que ara ets així perquè has agafat la fesomia i la forma que tenies en el moment de la teva vida en què vas ser més feliç.

Jo, cada cop que et somio, veig més clar que vius a dintre meu. Ets tant real quan et somio! Definitivament, es l’únic lloc on et puc trobar de veritat. Avui, fa un any de tot plegat, un any de merda, el pitjor de la meva vida. L’altre dia li deia per skype a un amic, que porta uns dies fluixet, que toca mirar endavant, deixar enrere aquest any, sense oblidar tot el que hem passat, i agafant tot allò que sigui positiu. Bon any nou, mama. T’estimo tant!

L’Anna del somni era com la de la foto que acompanyo:

3/3
De: Jordi (Barcelona)
Per a: Guillem (MèxicDF)
23 gener 2016

Que maco el teu somni. I que plàcid. M’ha emocionat. I havent-hi pogut parlar… mentre es menjava un entrepà de xoriço!

Jo m’imagino que, si tenim continuïtat en una altra dimensió, ha de ser amb totes les aparences que hem tingut, totes alhora, visibles quan algú gira al nostre voltant; dominant, però, quan s’atura, l’aparença de l’etapa de major plenitud o de major felicitat, com tu dius. Éssers plàcids, de llum càlida, finalment plens i, doncs, generosos. Ocupats en coses que s’ho valen.

Em preguntes si em vaig despertar content del meu somni. No, més aviat angoixat, perquè l’havia tornat a perdre de vista. Va ser després que em vaig sentir molt bé, com si l’hagués vista realment i m’hi hagués pogut comunicar. Des d’aleshores, em retorna contínuament, amb la concreta aparença que tenia en el somni.