“Els seus darrers esforços són en va: els dos batents de la porta s’obren sense soroll. Ella ha entrat. És la mort. El Príncep Andreu mor. […] Els darrers dies i les darreres hores del príncep transcorregueren com de costum, molt simplement. La princesa Maria i la Natatxa, que no s’allunyaven gaire del moribund, el sentien. No ploraven, no tremolaven, i els darrers temps-elles mateixes ho sentien-ja ni el curaven (ell ja no era ell, les havia abandonades), només curaven el seu record més íntim: el seu cos. Els sentiments de totes dues eren tan forts que el costat exterior, terrible, de la mort, no les impressionava, ni trobaven necessari d’excitar llur dolor. No ploraven ni al davant d’ell ni fora de la seva presència, tampoc no parlaven d’ell quan eren soles. Comprenien que no podrien expressar en paraules el que totes dues sentien. El veien desaparèixer allà baix, cada vegada més lluny, lentament, tranquil·lament, i totes dues sabien que això era així, i que estava bé. […] Ara Natatxa i la princesa Maria ploraven també, però no de llur dolor personal, ploraven a conseqüència de l’entendriment piadós que els omplia l’ànima, amb la consciència del misteri simple i solemnial de la mort que venia a acomplir-se al seu davant.”

Leo Tolstoi, Guerra i Pau

 

Ens hem dit adéu tantes vegades…i ara que és de veritat no sabem com fer-ho, no podem, no volem!  Què ho deu fer que aquest vincle de germanor, d´esperit de família, en lloc de diluir-se, quant més colla som, més es reforça i multiplica ?

Ens ho quedarem per nosaltres i ningú no ens ho podrà prendre, la germana gran, la noia que volia ser mare però no volia casar-se, la militant incansable a qui res desanimava, l´Anna de la presó de Lleida, la noia dels berberetxos amb cacaolat, la germana rossa i encantadora que feia que els amics d´en Joan sempre volguessin passar per Vista Alegre a sopar truites de farina.

Pedagoga activa i defensora de la llibertat. Has estat també amiga, mare jove voltada de criatures, aliada en la vida professional i còmplice en reptes i dificultats. Pionera de somnis, llunyana i propera alhora, ens vas obrir camí.

Anna, germana, padrina.

Anna  moderna i admirada.

Anna sempre fràgil, però valenta i lluitadora fins el final.

Anna estimada … fes companyia a la Montse mentre nosaltres arribem.

 

No et diem adéu perquè seguirem caminant plegats. Estaràs sempre amb nosaltres, guiant-nos amb el teu somriure.

 

I ara adéu

el somni meu mai més tornarà a florir.

…ara adéu però no adéu

Lo millor teu resta en mi.

Ara adéu, però no adéu.

                                   Joan Maragall, Haide

 

Els de Girona, els pares, germans, germanes i tota la família volem expressar el nostre afecte i la nostra gratitud a aquest gran col·lectiu al que l’Anna es referia, invariablement, amb la fórmula senzilla però enigmàtica de “un grup de gent”, companyes i companys que  heu estat el seu entorn de lluita i el seu recer de vida. Gràcies per ser-hi avui, gràcies per ser-hi sempre.