La rotunda evidència d’una mort ens inunda el cap i el cor d’imatges de pèrdua, tristesa o pena, però en la tradició anglosaxona se sol afrontar una cerimònia com la que avui ens convoca com una ocasió per a celebrar la vida de la difunta. I jo voldria dir alguna cosa avui no pas per parlar de la mort de l’Anna sinó per celebrar la vida de l’Anna. Al capdavall l’experiència humana ens obliga constantment a viure situacions paradoxals per més que puguin semblar cruels o absurdes. Potser per això m’ha vingut al cap la imatge d’Antonio Machado, la del poeta caminant a l’exili i a la mort a Colliure, el febrer de 1939, i he vist aquell tros de paper rebregat que el seu germà li troba a la butxaca de l’abric i que és l’últim vers que va deixar escrit: “Estos días azules y este sol de la infancia”. El poeta que sent la mort a la cantonada s’agafa al passat més persistent, el que no s’esborra mai i que no és altre que el de la infància. Doncs bé, jo ja sé que tot i que mai no he perdut el contacte amb l’Anna Carbó en els avatars de la nostra vida adulta, la meva Anna Carbó, la que sempre recordaré i la que vull celebrar avui és la dels dies blaus i la del sol de la infància.

La vida de l’Anna ha tingut plenituds familiars, en Jordi i els fills, i plenituds professionals que tots coneixeu, però en la meva pel·lícula el rodatge s’hauria fet entre els volts de 1955, de quan l’ Espanya franquista va ser admesa a l’ONU, i mitjans dels seixanta, quan anaven arribant als nostres tocadiscos els primers singles dels Beatles. I tot s’hauria rodat en diverses localitzacions de Girona, Salt i Sant Feliu de Pallarols. I en el repartiment hi tindrien un paper destacat la meva àvia Francisqueta, la meva mare, L’Antònia, en Joan, l’hereu de cals Carbó, el que va precedir l’Anna, i la Lluïsa, la germana pèl roja que va venir després. I presidint-ho tot dos secundaris de luxe: en Joan i la Consol, els pares de l’Anna que, -com si no en tinguessin prou amb la seva nombrosíssima descendència- projectaven sobre jo i una colla dels meus amics una influència pròpia de pares adoptius. En aquell món que ara és escenari de la memòria l’Anna va ser sempre una presència càlida, bonica, deferent. Era una nena que havia heretat la dolçor serena de la Consol, però que tenia aquell somriure murri que sempre semblava que se li acabava d’escapar en un gest típic del seu pare. I l’Anna, de petita, era rossa, una cosa que als noiets de l’època ens enlluernava. Aviat es va incorporar als jocs de la generació del germà gran, d’en Joan, de la qual jo mateix i altres que sou aquí en formàvem part. Veig escenes a l’ombra d’uns presseguers a les Tribanes de Salt o obres de teatre que muntàvem a les golfes del pis de Vista Alegre. L’Anna era la nostra primera actriu i en els jocs o en les representacions teatrals sempre li tocava el mateix paper: ser feta presonera, però sempre ser heroicament alliberada per algun de nosaltres. Amb el temps vaig entendre que l’Anna ens anava oferint una educació sentimental i política, és a dir, ens donava peixet i ens deixava creure que érem uns herois (sospito que aquest paper el va seguir interpretant i modulant de més gran i té molt a veure amb la manera lleial amb la que va donar les seves millors energies a una causa política i als seus líders).

En aquells anys, el nostre heroi de referència era el Capitán Trueno i els seus companys Crispín i Goliat, uns cavallers disposats a anar on fos per acabar amb els tirans i els dictadors que oprimien els pobles (el seu autor, Victor Mora, ens enviava, no cal dir, missatges subliminals contra la dictadura franquista). Ja us podeu imaginar qui feia de Sigrid quan jugàvem al Capitán Trueno. La Sigrid de Thule va ser el paper estel·lar de l’Anna, el brodava. Amb la cabellera rossa s’acomiadava del seu cavaller i sempre era al castell esperant-lo quan tornava victoriós. Llàstima que cada aventura del Trueno feia posposar l’imminent boda de la parella, però l’Anna, que era la nostra Sigrid particular, va esdevenir l’encarnació dels nostres primers ideals: la bellesa serena, la companya lleial, el trofeu i el consol, perquè tenia assumit –de tan bona nena com era- que el seu deure era, repeteixo, deixar-nos creure que érem aquells herois (o aquells milhomes) dedicats a lluitar constantment per la justícia i a ajudar els desvalguts. En la nostre iconografia l’Anna ens era imprescindible: sense ella no teníem guió ni projecte.

És amb aquella llum dels dies blaus de la infància que la vull veure avui i com la veuré els anys a venir.