Benvolgut Jordi i compañía:

Em sembla que heu fet un fantàstic exercici de memòria i de reconeixement. Felicitats i per mots anys!
A risc de pixar fora del test, aquí va un poema del “·cubanu” Nicolàs Guillén que m’ha voltat pel cap al llarg de tots aquests mesos sempre que he pensat en l’Anna. Es tracta d’un sonet perfecte que fa milions d’anys varen musicar l’Anna Belén i en Víctor Manuel, en un disc doble immillorable dedicat a aquest poeta que podeu trobar a Spotify. Aquí va la cosa…
EMV

PROPOSICIONES PARA EXPLICAR LA MUERTE DE ANA

Ana murió de un tiro en el estómago.
Ana murió de un tiro en su retrato.
Ana murió de dos y dos son cuatro.
Ana murió de un gran relámpago.

Ana murió de tisis y de hongos.
Ana murió de un vuelo de comandos.
Ana murió de hipo y de catarro.
Ana murió de un solo brazo.

Ana murió de su cangrejo moro.
Ana murió de huevos y arroz blanco.
Ana murió de escarabajos.

Ana murió de hallarse sin socorro.
Ana murió de un mal casi romántico.
Ana murió de un sonetazo.

Nicolás GUILLÉN

ABANS D’HORA, ANNA! ABANS D’HORA!!!
5 de gener de 2016

Vaig coneixer a l’ Anna quan va arribar l’escola l’Esclat, l’escola catalana, laica i activa que dirigia la meva mare, devia ser cap als anys 70 i escaig.

En Joan Fuster, amic del Joan Busquets i de l’ Oscar me’n va parlar per primera vegada.

Les dues vam compartir aquells primers anys de finals del franquisque, inicis de la transició, ella militant socialista convençuda….

Ella una mica mes gran i més centrada.

A banda de ser una bellesa, la veu, aquella veu, la sensatesa que emanava.

Enseguida hi ha haver una corrent de simpatia que mai no vàrem perdre. Dinars, sortides, viatges (a Pamplona, recordo….) i xerrades interminables..
.
Despres vam coincidir a l’Ajuntament, ella a l’ IMAE i jo al Servei d’Ocupació Juvenil de l’ Area de Joventut i Esports que dirigia l’ Enric Truño i era cap de serveis en Miquel Lumbierres. Compartiem els locals del Carrer Ciutat. quina feinada i tambe quines festes. I mira que tenia èxit.!!!!.. Ella tenia sempre un nom al cap: en Jordi Font.

Encara recordo que va ser al café de l’acadèmia, tot dinant que em va dir “estic embarassada”. i jo “embarassada! Uala!!!!

Quin patir aquell part, Guillem, creiem que ens deixava…. Però no, encara va venir la Clara i en Martí..

Noia i nois, Ho sé tot de vosaltres!!!! (bé, quasi tot,,, els 4 ereu el seu tema preferit!.)

Ens anavem veient, i trobant, en espais comuns… “Dinem? va, vale, dinem!” aleshores jo acostumava a anar-la a buscar a la Virreina i sovintejavem el “Rincon de Aragon” em sembla que es diu.

Erem com el Guadiana, ens veiem i ens veiem, i ens deixavem de veure…. L’he de trucar…

Un dia, que en feia bastants que no coincidiem, deu fer, doncs quasi 17 anys, ens vam trobar pel carrer, Jo embarassada “Annabel, quina gràcia, embarassada”. Doncs va calcular el temps i es va presentar a la clinica: deia. (he calculat, li he preguntat a no se qui. i aqui estic…)
No sé, llegeixo el comiat, avui fa un any! i encara em cauen les llagrimes… Anna! Anna!!! era massa d’hora!

Darrerament, erem veines, alguns mesos abans de… uf, com costa dir-ho, a vegades venia embenada, altres amb bastó, però venia.

Bé, quedavem, per dinar, que si no? a un galleg que hi ha a Diputació entre Entença i Rocafort. Molts divendres. I allà la feiem petar…de com havia anat tot plegat, de com estava anant… sempre això si amb el telèfon, per que dos dels seus xurumbels corrien pel mon…i la nena, amb el wassap i els nens….

Les sorpreses que els hi feien filla i fills a pares, l’aparició imprevista que quasi es desmaia!!!
Me la va enviar per e-mail…

Va passar el Nadal del 14 i pensava, “que estrany que no truqui”, perquè era ella més aviat la que trucava.

La feia a Girona. La trucaré passat festes…

Va ser en Joan Fusté qui m’ho va dir.
Merda! Noooo!!!!

Us estimava molt, moltissim a tots els Font.

Estimava molt l’Anna i es feia estimar.

I ara a tu, estimadíssima, sé que t’agradarà llegir això, siguis on siguis.

Sempre, sempre, seguirem dinant.

Annabel

.

Ja feia tant que te n’havies anat… Una mort lenta i prematura que ens feia mal. Prou sobtada però alhora prou gradual perquè l’anéssim acceptant, amb resignació a estones, amb indignació intermitent. Provàvem en va de rescatar un esclat de vida d’allà al fons del pou de la teva mirada desconcertada empresonada en un cos castigat i medicalitzat. Sabíem que s’havia acabat i no hi havia retorn. Quedava lluny el temps en que encara eres tu.
Tu, que en la meva infantesa eres gairebé sempre una presència remota. Que quan venies a Girona trobaves que era com una ciutat de joguina. Que mandrejaves al llit a Sant Feliu i em deies: vine’m a veure una estona… i em deies –pots anar a l’estanc a comprar-me tabac?: Rex, si no n’hi ha, 46, i si no, Super46.
Tu, que pagaves els meus primers sous per fer de cangur d’en Guillem, la Clara i en Martí. Que sovint paties per haver-me de demanar tantes hores extra, quan jo em saltava classes o canviava els meus plans perquè els teus eren imprevisibles i més importants. I que al piset de Villarroel em rebies cada matí amb un somriure genuí i la preciosa Clara a coll.
Tu, a qui jo admirava, respectava i estimava.
Deixa’m almenys maleir l’ estranya força que et va arrossegar a l’espiral destructiva per on se’t va escolar la vida.